Un violí amb mala sort

                   
     Microrelat d'un quadre de Picasso: VIOLÍ

                   Un violí amb mala sort
Només d'agafar-me ja me'n vaig penedir. Amb aquelles manotes i aquella força descomunal, allò no podia acabar bé de cap manera. L'home que em va agafar mesurava uns dos metres, tenia unes mans gegants i lletges, però el pitjor de tot, no eren ni les mans ni l'altura, el pitjor era el seu alè.
Casi em desmaio en mig del concert, no sé què em feia sofrir més, si la manera de cantar, o la fortor del seu alè.
Quan ja m'anava acostumant a aquell homenot, vaig sentir un crac, el molt bèstia m'acabava de rebentar una corda! I això no va ser el pitjor, sinò que, seguidament, em va agafar del coll i, com si fos una estrella del rock, va passar la meva caixa toràcica per damunt del seu coco buit i va començar a manotejar les meves apreciades cordes sense ni mirar-me.
Finalment, quan em pensava que ja estava salvat, l'homenot em va fer una estrebada i va llançar-me contra el terra per indicar el final del concert. Les meves fustes van esclatar i van haver de portar-me a l'hospital més pròxim. Ara ja fa tres mesos d' això, i encara segueixo adolorit.